Josep Viladomat és un cas curiós pel que fa als
escultors que treballen a la ciutat ja que fa una obra dedicada a la
República i, més tard, una altra dedicada a Franco, el dictador que la va
aniquilar. El temps, que ho posa tot a lloc, ha fet que avui es conservi,
modificada, la primera mentre que el dictador està amagada i lluny de la mirada
del públic.
La participació de Viladomat en el monument a la República, el 1936, suposa el darrer capítol d’una llarga història. S’havia
iniciat el 1902 quan l’Ajuntament pren la decisió d’aixecar monuments a mossèn
Cinto Verdaguer (inaugurat el 1924 a la Diagonal a passeig de sant Joan), el
doctor Bartomeu Robert (inaugurat el 1910 a la plaça universitat) i Francesc Pi
i Margall (a l'actual plaça de Joan carles I, a l'encreuament de Passeig de Gràcia amb Diagonal). Malgrat que el 1915 és posà la primera pedra d’un monument dissenyat
per Miquel Blay la situació política no va permetre que el monument sigui
realitat. Caldria esperar a la proclamació de la República per renovar la idea del monument,
però sense seguir el projecte de Blay. Així, de forma provisional, es posa un
bust del president Pi i Margall mentre es decidia que fer. Es pren
la resolució d'alçar un obelisc coronat amb una al·legoria de la República i un
medalló amb el retrat de Pi i Margall a la base. El concurs per triar les escultures es convoca a finals
de 1932 i el guanyen Josep Viladomat per l'alegoria i Joan Pié pel
medalló. La inauguració està prevista pel novembre de 1934, però els fets
d’octubre d’aquell any la retarden fins a l’abril de 1936. El monument
donà lloc a divertits acudits, com anomenar a l’estàtua nua de Viladomat, Margarita Carvajal, una atractiva vedette de belles corbes, ja
que, com ella, fent un joc de paraules, la estàtua de Viladomat “tenia gràcia al cul”. Malgrat aquestes
simpaties populars l’any 1939 l’estàtua de Viladomat és eliminada i en el
seu lloc s'instal·la la que havia quedat segona en el concurs, obra de
Frederic Marès i que ha ocupat la part baixa de l’obelisc fins l’any 2011. Com
a nota curiosa, el 1940 es va coronar l’obelisc amb una àguila, fet que portà a la gent a
rebatejar la plaça com a plaça del lloro fins que la derrota de l’Alemanya nazi
en la segona guerra mondial va fer canviar les formes del govern franquista que des
d’aleshores va deixar d’aixecar el braç.
L’Ajuntament democràtic va voler recuperar la
estàtua de Josep Viladomat que la dictadura havia fet retirar i va pensar que
un bon lloc per col·locar-la era la plaça Llucmajor, formant part d’un conjunt
dissenyat per l’Albert Viaplana i l’Elio Piñón. Una part del monument de la
plaça Llucmajor, l’estàtua que simbolitza la república i el medalló del
president Pi i Margall, formaven part del monument que l’abril del 1936
l’Ajuntament republicà inaugurava com a homenatge a la República i que l’entrada de
les tropes franquistes a la ciutat va fer enretirar. Malgrat que les ordres
eren de destruir-les, les peces havien estat guardades i amagades a un magatzem
del carrer Wellington amb d’altres represaliades (el Doctor Robert ara a la
plaça Tetuan, el Rafel Casanova del carrer Ali Bey amb Ronda de sant Pere, el
Pau Claris junt a l’arc de Triomf i el Francesc Layret a la plaça Goya). Amb
l’arribada de la democràcia totes les escultures van tornar als carrers excepte
La República que no s’adeia amb un règim monàrquic per molt constitucional que
fos. La república de Viladomat va canviar de magatzem i es van fer plans per
ella, el més agosarat era col·locar-la al vestíbul de l’Ajuntament. Acabaria
sortint del magatzem el juny de 1983 per anar a la capital en l’exposició "Catalunya dins l'Espanya
moderna" i va tornar a ser guardada. Tornaria a sortir per ser exposada a
la plaça Sóller i davant de la nova seu dels districte, per trobar
definitivament el seu lloc a la plaça Llucmajor de Nou Barris on seria inaugurada
un simbòlic 14 de juliol de 1990, commemoració de la presa de la Bastilla.
 |
| Foto de Xavier Gómez publicada a La Vanguardia 15 novembre 2000 |
Pel que fa a l'estàtua de Franco,
en plena dictadura, que com en qualsevol govern autoritari la propaganda és un
tret fonamental, a la ciutat es van aixecar diversos monuments. Així van
apareixent el reciclat monument a la Victòria que havia vist eliminada la
imatge de Viladomat, substituïda per la
de Marès el 1939, el dels Caiguts a la Diagonal (1951), l’abanderat "héroe
de Espinosa de los Monteros" al carrer Numància (1955) o a el monòlit al general Moscardó junt al palau
dels Esports (1959) però Franco, Caudillo
y Generalísimo de los ejércitos, no tenia cap monument com sí que hi eren en moltes
altres ciutats. Per solucionar aquesta manca, l’alcalde Porcioles va trobar que
la cessió del castell de Montjuïc que el dictador havia fet a la ciutat era una
bona excusa per retre-li, allà mateix, el reconeixement i lloança oportú. La
feina havia de fer-la un escultor reputat i es va pensar en Viladomat, aquell
que anys abans havia fet una estàtua en honor a la República.
Com és que Viladomat va acceptar l’encàrrec i el 17
juny 1963 s’inaugurava, dins el pati del castell de Montjuíc, l’estàtua
eqüestre de Franco? El mateix Viladomat, en una breu entrevista feta a la
Vanguardia, el 8 de març de 1982 ho explicava així:
"Yo iba
con coche andorrano y me denunciaron. Y en aquella época, por una denuncia te
enchampaban. Una noche, Brossa me invitó a cenar y al ir a recoger mi coche me
esperaban dos guardias civiles de paisano. Me cogieron todos los documentos de
Andorra y se quedaron el coche. Al día siguiente había que hacer el acta con un
teniente que se llamaba Mula. (Ríe) Habían hecho un registro en mi casa... Me
querían juzgar ¡por contrabando! Firmé unos papeles, recogí los documentos y me
exilié por segunda vez. Poco después, Porcioles me hizo llamar para hacer el
busto. Lo hice y gracias a eso salí con bien del juicio... por un documento del
Ayuntamiento conforme tenía residencia andorrana...”
Més informació, com
sempre, és la que aporten l’estimat mestre Huertas Claveria i el seu
inseparable Jaume Fabre quan expliquen:
“Viladomat
vivia entre Andorra i Barcelona, i havia comprat un cotxe d’importació a un
preu molt més avantatjós al petit principat. La única condició era que calia
que el cotxe passés mig any com a mínim a Andorra. Viladomat no feia cas
d’aquesta norma fins que un dia la guàrdia civil li va demanar els papers sent
a Barcelona i en veure que feia temps que el cotxe hauria d’haver marxat a la
seva altra residència, li va confiscar i el va guardar a la caserna del carrer
de Sant Pau. Viladomat coneixia Porcioles i sabia quin càrrec tenia a Andorra (era
jutge de pau) i, desesperat, li va
demanar ajut. L’alcalde s’hi va comprometre, però li va pregar que l’ajudés en
el seu problema escultòric. Viladomat, que era molt mal parlat, va deixar anar
uns quants renecs, però s’hi va avenir i va fer una escultura de Franco a
cavall, segons ell tan malament com va poder”.
No obstant, sempre he pensat
que malgrat tot, el fet de ser una estàtua eqüestre devia ser un repte per un
escultor que havia tenia tanta admiració per l’escultura barroca. Sigui com
sigui, Viladomat no va signar l’estàtua.
No seria la darrera intervenció propagandística
del règim un any després, el 29 d’octubre de 1964 un alt monòlit de 18 m.
d’alçada dedicat a Primo de Rivera, va ser inaugurat a l’aleshores anomenada
Avinguda Infanta Carlota per commemorar
els 30 anys de la fundació de la Falange.
Amb l’arribada de la democràcia el manteniment de
les imatges de la dictadura va començar a ser posada en dubte. En aquest
context, el maig de 1985, l’estàtua de Franco a Barcelona va ser pintada de
rosa. Poc després, el maig del 1986 va ser portada dins el Museu Militar, i el
2001 el director la va deixar fora de la vista, es va dir a “un espai expositiu
no visitable”. Allà no hi seria gaire temps ja que el 2008, en aplicació de la Llei
de la Memòria Històrica és portada a un magatzem municipal a la Via Favencia,
al barri de Canyelles, on l’acompanyen les altres col·legues. Esperem que no surtin
d’allà per ocupar un espai a la via pública com ho ha fet finalment la de la
República, que si ho fa sigui com la primera vegada que va sortir-hi per anar a
parar a alguna exposició cosa complicada ja que quan el 1986 va passar a dins
el museu se li va tallar una cama per poder entrar per una porta i, segons
informava la premsa, a l’agost del 2013 algú va tallar-li el cap a l’estàtua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada